Gramàtica de la llengua catalana

330 Pages·2016·5.23 MB·Spanish

by  Argenter i Giralt J.A. et al.

INTRODUCCIÓ GENERAL
ESBORRANY PROVISIONAL
ESBORRANY PROVISIONAL
1. CONSIDERACIONS GENERALS

Aquest text aplega els materials elaborats i consensuats fins ara per la
Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans per a llur publicació com a
versió preliminar i, doncs, provisional de l’actualització de la gramàtica
normativa oficial de l’IEC ⎯la qual, sota l’autoria de Pompeu Fabra, fou
publicada per primera vegada en 1918 i per setena vegada i darrera en 1933.
De fet, si entenem la normalització i la codificació lingüístiques com a
processos oberts, les fites en què es concreten són necessàriament
provisionals ⎯per bé que aquesta no sigui sempre la percepció que se’n té a
la nostra comunitat.
En diverses ocasions, la gramàtica de l’IEC fou modificada lleument
d’acord amb una nova avaluació de dades i solucions possibles, i amb
l’evolució de les pràctiques que s’anaven imposant entre la gent de lletra.
Avui, però, s’hi afegeix la provisionalitat que deriva de la voluntat dels autors
de complementar aquesta actualització de la normativa vigent amb una
pròxima elaboració i redacció d’aquelles parts que hi foren poc
desenvolupades. Ben entès, no s’ha de veure aquest caràcter provisori de les
propostes normatives com una inestabilitat permanent.
El 18 de maig de 2001, a proposta de la Comissió de Gramàtica, la Secció
Filològica acordà d’emprendre els treballs de preparació de la publicació
d’aquesta nova gramàtica normativa. Diversos motius avalaven l’acord de la
Secció Filològica: la previsió que els treballs d’aquesta complementació
demanaran terminis adequats a una obra de consens; el fet que els textos
bàsics del volum que avui publiquem eren elaborats de fa temps i no era
convenient retenir-los inèdits; la voluntat de la Secció i la necessitat objectiva
que fos públicament coneguda arreu i de tothom l’orientació que hom els ha
donats i visibles els criteris amb què han estat concebuts; l’oportunitat
d’exposar obra i criteris a la consideració dels professionals que els han
d’aplicar en primer lloc.
ESBORRANY PROVISIONAL
16 GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA
Talment com aquesta obra està destinada a una comunitat lingüística
històrica que ha travessat una experiència que desitgem irrepetible, també
està realitzada en un context temporal i circumstancial específic. Determinats
conflictes oberts o latents en parts significatives de la comunitat lingüística,
han aconsellat una certa prudència a l’hora d’actualitzar alguns aspectes de la
normativa vigent.
Tot amb tot, aquesta és una obra de referència de caràcter institucional, i
és en aquest sentit que cal acollir-la i avaluar-la. L’Institut d’Estudis
Catalans, que té reconeguda legalment la competència en totes les terres de
llengua i cultura catalanes, que té un reconeixement acadèmic internacional i,
sobretot, que compta amb el reconeixement de la comunitat lingüística que
serveix, actua com a acadèmia de la llengua per a tots els membres d’aquesta
comunitat que volen acollir-se sota la seva empara i guiatge, per damunt de
limitacions alienes al fet col·lectiu d’ésser i de saber-se membres d’una sola
comunitat lingüística, que talment com es manifesta amb una diversitat de
parlars comparteix una unitat i una individualitat radicals.

2. CARACTERÍSTIQUES INTERNES DE L’OBRA

2.1. L’OBJECTE I LES PARTS DE LA GRAMÀTICA

Tota gramàtica té per objectiu la descripció d’un determinat estat de
llengua en un moment definit de la seva evolució. Tanmateix, la idea mateixa
d’aquest objectiu no és sinó una abstracció metodològica útil per a la
descripció. De fet, tot moment així imaginat, tot estat de llengua així aïllat de
successius estats anteriors i estats posteriors és un moment intangible de
l’evolució lingüística i un estadi inestable. Tot i així, i d’acord amb aquestes
convencions, hom pot afirmar que aquesta gramàtica descriu el català
modern (per oposició, per exemple, al català medieval o al català de la
Renaixença) i s’inscriu metodològicament en la concepció suara esmentada.
Entre altres conseqüències, en deriva l’exclusió, per principi, de la
consideració històrica o evolutiva dels fets lingüístics, tant en la presentació
com en la justificació implícita dels fets descrits: el parlant no és conscient
d’aquesta evolució sinó de l’estat de llengua rebut, i la descripció gramatical
se situa en la seva perspectiva. Ara bé, això no treu que ara i adés hom remeti
vagament a «causes o raons històriques» a l’hora de donar compte de certs
fets que des de la regularitat del passat perviuen en la «irregularitat» del
present o l’explicació dels quals es basa en estats anteriors de la llengua.
L’afirmació del caràcter descriptiu d’aquesta gramàtica, però, cal matisar-
la. La gramàtica descriu, certament, i pretén descriure el diasistema de la
llengua catalana ⎯això és, no una sola de les seves varietats sinó diverses
ESBORRANY PROVISIONAL
INTRODUCCIÓ GENERAL 17
d’acord amb un ordre de correspondències i relacions formals que en
manifesten el sistema comú que hi és subjacent (tornarem sobre aquest punt
més avall)⎯ i, doncs, parteix de la llengua oral ⎯la qual cosa es fa palesa en
obrir-se amb una part dedicada a l’estructura sonora de la llengua⎯; però
alhora, en la mesura que és una gramàtica normativa, en construeix una
imatge ideal i relativament estàtica, sovint més ben reflectida en la llengua
escrita que en la conversa ordinària. Aquesta imatge ideal, el que hom coneix
com el català normatiu, ni pretén reflectir del tot fidelment el llenguatge
parlat de cap lloc del domini lingüístic ni n’és del tot subsidiària. Ben al
contrari, aquesta imatge ideal posseeix una autonomia relativa i, per molt que
es volgués acostada al parlar quotidià, no podria defugir l’artifici ni el deute
contret amb una tradició pròpia i ben establerta de convencions gràfiques i
lingüístiques. No neguem pas la possibilitat d’innovació, sinó que afirmem la
necessitat d’una continuïtat duradora d’aquesta imatge ideal per dessota de
tota mudança.
De descripcions d’una mateixa llengua, n’hi pot haver moltes. Això vol dir
que hi ha moltes maneres de concebre i redactar una gramàtica. Una de les
tasques més importants de la teoria lingüística és fornir un procediment
d’avaluació que permeti triar la gramàtica òptima. Aquesta és una via, però,
que no ens incumbeix desplegar aquí. És convenient, en canvi, fer algun
comentari sobre la concepció d’aquesta gramàtica, tant pel que fa a la selecció
i exposició dels fets com a la seva utilitat pràctica, i, no cal dir-ho, a la
política de la llengua que l’ha inspirada i s’hi endevina.
Tota gramàtica és necessàriament incompleta. I ho és per raons ben
diverses: d’una banda, hi ha les limitacions humanes de qui la redacta i les
limitacions del coneixement científic del moment; de l’altra, i més important,
la creativitat dels parlants és una realitat més esponerosa que la més detallada
de les descripcions, i és tan inaprensible com l’argent viu. Ara bé, aquesta
creativitat està regida, en últim extrem, per regles i patrons recurrents, i
aquest és, de fet, l’objecte de la descripció gramatical d’una manera que pot
ésser més o menys explícita. La creativitat, quan neix del si mateix de la
llengua, força un xic més enllà les possibilitats expressives que hi eren en
germen. Però el llenguatge és una estructura complexa i no tot es deixa
reduir a regles, o no les hem sabudes trobar encara. Aquesta gramàtica és,
doncs, incompleta en un sentit més intrínsec que el sentit irrellevant amb què
podem dir que ho és ⎯com s’ha avançat més amunt i és patent en la taula⎯
perquè hi manca la part de sintaxi; aquest és un fet extrínsec. Això vol dir,
doncs, que no és exhaustiva en el seu contingut, que no en té la pretensió, i
que no calia esperar que ho fos.
En realitat, aquesta incompletesa és més manifesta en unes parts de la
gramàtica que en unes altres, i el postulat val més per a la sintaxi de la
llengua, que n’és la matriu creativa, que per als nivells inferiors de
ESBORRANY PROVISIONAL
18 GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA
l’estructura lingüística, tot sigui dit sense menystenir la creativitat lèxica dels
parlants, ben palesa en la formació de nous mots i nous patrons de formació
del mot. L’adaptació de manlleus i l’alteració del sentit primigeni dels mots o
el seu ús figurat són també aspectes d’aquesta creativitat que és a mans de
parlants i no pas de gramàtics.
Una darrera observació quant al nivell de la gramàtica és convenient,
abans de considerar-ne les parts. Aquesta no és una obra per a ensenyar a
llegir i escriure, no és una gramàtica per a l’escola o per a iniciar uns estudis
sense coneixements previs; tampoc no és potser la gramàtica que hauria fet
un lingüista professional per a ús i avaluació dels col·legues. Sortosament,
avui hi ha prou professionals de la llengua i prou oportunitats a les
institucions i al mercat perquè altres facin la tasca de redactar manuals
escolars que adaptin la proposta normativa aquí continguda, manuals
d’ensenyament secundari, manuals universitaris, o perquè facin la tasca
d’avançar en el coneixement mitjançant treballs doctorals o monografies.
Aquesta gramàtica ha volgut explicar, amb un llenguatge llegidor i una
redacció rigorosa, i d’acord amb determinats principis, la complexitat de
l’estructura d’una llengua natural que, per tal com és viva, presenta no
solament patrons regulars, sinó també punts d’inestabilitat, tendències
incipients o decantaments consumats, i, sobretot, una variació que ocupa un
lloc significatiu en la nostra concepció de la llengua. Aquest objectiu ha
demanat alguns compromisos i simplificacions en determinats casos, que tal
vegada uns lectors trobaran temeraris i, en canvi, altres consideraran massa
tímids ⎯o fins i tot un punt feble. Sigui’ns reconegut, si més no, que no són
el resultat ni de fets aleatoris ni de plantejaments arbitraris. No és l’atzar el
que ens ha guiat sinó la selecció d’opcions ponderades i la voluntat d’assolir
el consens més ampli possible.
Quant a l’aparell conceptual o teòric de la gramàtica, hem mirat que fos
màximament invisible ⎯pel que fa a la terminologia, òbviament, no se’n pot
dir el mateix. Ara bé, no es pot pas afirmar que s’hagi pretès seguir un model
teòric determinat, i això per diverses raons: no fóra adient que l’Acadèmia
donés peu a interpretacions que poguessin entendre de bona fe que
conjuntament amb els fets lingüístics se’n sancionava un model descriptiu o
s’avalava una teoria gramatical, amb l’exclusió de qualsevol altra.
Segonament, no creiem que l’Acadèmia hagi de resoldre qüestions
disputades entre els lingüistes en la interpretació de determinats fets
complexos de l’estructura del català, quan no són de caràcter normatiu.
Finalment, quan ha calgut o ho hem considerat convenient, ens hem
expressat en uns termes o hem pres opcions que potser cap professional no
admetria, si això facilitava una exposició més entenedora o en facilitava la
comprensió a un nombre més ampli de lectors de procedència diversa (la
referència ocasional a les lletres a l’hora de tractar dels sons, en pot ésser un
ESBORRANY PROVISIONAL
INTRODUCCIÓ GENERAL 19
exemple: atès el caràcter de l’ortografia catalana, sovint aquesta solució val
per a lectors amb pronúncies diverses).
Les parts en què s’estructura la gramàtica corresponen a les que hom
identifica en l’estructura del llenguatge. S’inicia amb l’estudi de l’estructura
sonora en la part de FONÈTICA I FONOLOGIA. Com s’ha insinuat més
amunt, la inclusió d’aquestes matèries respon a un reconeixement que cal
partir de la concepció de la llengua com un objecte que té en primer lloc una
existència manifesta oral (o, si volem ésser precisos, audioverbal) ⎯per bé
que respongui en essència a capacitats cognitives pregones de la natura
humana. Aquest aspecte de la llengua era omès o era absent de les
gramàtiques normatives tradicionals, ja fos perquè encara no se n’havien
desenvolupat les disciplines que el tracten, ja fos perquè la gramàtica
normativa s’orientava d’antuvi envers la fixació del codi escrit de la llengua.
Avui posseïm coneixements més amplis per a abordar-lo amb més eficàcia i,
a més, la presència ubiqua dels mitjans de comunicació de massa orals i
audiovisuals, en recomana l’orientació normativa. Així ho va entendre ja la
Secció Filològica quan va publicar la Proposta per a un estàndard oral de la
llengua catalana. Ben entès, aquesta part no conté pròpiament una ortoèpia
per raons que poden ésser evidents al lector o, si més no, se li han de fer
entenedores: en el moment actual es fa difícil d’adreçar-se al conjunt de la
comunitat i d’intentar fer una sola proposta unitària en aquest camp. Fet i
fet, l’orientació normativa de fets de pronúncia no hi manca i una proposta
cap a la qual hom podria convergir tampoc no és absent (ben mirat, això val
per al conjunt de la gramàtica). L’estudi dels sons distintius del català i llurs
variants, les combinacions possibles de sons, la composició de la síl·laba i els
fenòmens que es produeixen quan conflueixen els sons en el flux de la parla
formen el contingut d’aquesta primera part.
L’estudi de la morfologia flexiva i de la formació de mots són les altres
parts de l’estructura lingüística que aquesta gramàtica recull en les parts de
MORFOLOGIA FLEXIVA i FORMACIÓ DE MOTS, respectivament. Dit
breument, s’hi tracta l’estructura del mot català, dels seus components (o
morfemes ⎯radicals i afixos⎯ i altres mots elementals) i de les regles que els
combinen en la formació dels mots, i també de les categories gramaticals (o
morfològiques) del català i de les seves categories lèxiques (o «parts de
l’oració»), i dels paradigmes en què diverses formes s’agrupen –siguin
verbals, nominals o altres. Convé notar que la formació de mots no havia
estat tractada en el seu conjunt en la gramàtica normativa, malgrat que
tradicionalment ha estat objecte d’estudi en altres gramàtiques de Fabra
mateix o d’altres autors.
Finalment, la part titulada ORTOGRAFIA, que tradicionalment ha tingut
una presentació eminentment orientada vers l’escriptura, hi ha incorporat ara
i adés el tractament dels diversos aspectes també des del vessant de la lectura.
ESBORRANY PROVISIONAL
20 GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA
Entenem que aquesta presentació del sistema gràfic des d’aquests dos
vessants complementaris s’ajusta més adequadament a la interacció que
s’estableix entre la modalitat escrita de la llengua i la modalitat oral. Per
aquest motiu, l’ORTOGRAFIA lliga molt estretament amb la FONÈTICA I
FONOLOGIA, com mostren les contínues referències als elements sonors i
també les remissions a aquesta última part: tant és així que podria haver-la
seguit immediatament. Però també hem volgut posar en relleu la relació que
manté amb les altres parts de la gramàtica. Si l’hem «desplaçada» al final ha
estat amb l’objectiu que no interrompés l’exposició de l’estructura sonora i
morfològica de la llengua, és a dir d’allò que és pròpiament la descripció de
l’estructura de la llengua catalana, i també pel seu caràcter relativament
convencional en relació amb aquesta darrera. Aquest caràcter convencional
es manifesta encara més clarament en els paràgrafs relatius a convencions
tipogràfiques (abreviacions, signes de puntuació i tipus de lletra), introduïts
més aviat en clau d’orientacions i propostes sobre usos que en bona part
estan subjectes a opcions estilístiques personals.

2.2. EL MODEL DE LLENGUA: TRADICIÓ I INNOVACIÓ, O LA TRADICIÓ
FABRIANA I LA NOVA GRAMÀTICA

La codificació de la llengua catalana moderna a què ens hem referit més
amunt fou duta a terme reeixidament, com és ben sabut, per obra de
l’Institut d’Estudis Catalans, encapçalat en això per Pompeu Fabra en el
primer terç del segle passat ⎯les obres cabdals es publicaren entre 1918 i
1933⎯ i fou reconeguda amb caràcter universal a totes les terres de l’àmbit
lingüístic, si més no, des de 1932.
L’obra de codificació fabriana ha estat, doncs, la llengua de referència de la
nostra comunitat lingüística i, de fet, continua essent-ho en un sentit
fundacional. Però ja fa més de mig segle que Pompeu Fabra no és entre
nosaltres. Si volem donar mostra que som una comunitat viva i, sobretot, si
volem que l’objectiu que el movia perduri, cal que les institucions funcionin
més enllà dels seus homes, per significats que hagin estat objectivament i per
molta que sigui la càrrega simbòlica subjectiva que la col·lectivitat els atorga.
Assentat això, cal afirmar que el model de referència de què parteix
aquesta gramàtica institucional no és altre ni podia ésser altre que el definit
per l’obra fabriana. Fet i fet, no se n’ha fet cap refosa important en l’aspecte
formal, cap reformulació que no l’hagi deixat reconeixedora. Sí, en canvi, se
n’han alterat els criteris latents, la presentació descriptiva i la concepció de la
política de la llengua, més d’acord amb la menada per la Secció Filològica
d’un temps ençà. Pel que fa a l’estil, ens hauria agradat mantenir l’objectivitat
expositiva i la concisió del mestre, si bé n’hem defugit la circumspecció i el
ESBORRANY PROVISIONAL
INTRODUCCIÓ GENERAL 21
caràcter calculadament suggestiu: els fets avui són més ben coneguts i les
solucions estan tot sovint més decantades. Val a dir que partir del model de
referència definit per l’obra fabriana no vol dir necessàriament que s’hagi
partit del text literal en què aquesta obra s’expressa.
Des d’un cert punt de vista, aquesta és una gramàtica de transició, i és bo
que ho sigui. Cal pensar que, més tard o més d’hora, hi ha aspectes de la
nostra normativa que caldrà revisar més profundament que no hem fet aquí.
La normativa fabriana era apta per a una època en què, comparativament, no
gaire gent accedia a l’escola i a l’ús habitual de la lletra impresa; avui, en
canvi, s’ha universalitzat l’ensenyament obligatori –i sortosament la nostra
llengua hi és ben present, mal que sigui en distinta mesura, d’acord amb
normatives legals emanades de parlaments o governs diferents. També era
pensada per a una societat la demografia i composició de la qual era ben
diversa que la d’ara i la de l’immediat esdevenidor. Precisament per raons
d’ordre social i d’ineficàcia de la influència de l’acció escolar al llarg de la
vida de moltes persones, molts països del nostre entorn es plantegen de dur a
terme reformes ortogràfiques que facin el sistema més simple. No tots hi han
reeixit, perquè arreu hi ha sectors que s’hi resisteixen, la qual cosa és ben
comprensible. I, d’altra banda, és incert que una reforma ortogràfica resolgui
problemes que, en la seva arrel, són d’una altra mena.
Hi ha un punt en què, però, la innovació és substancial, i té a veure amb
allò de què tractem més avall (§ 2.3). En efecte, aquesta gramàtica representa
la institucionalització i la integració en una sola imatge de la llengua comuna
d’aquelles propostes normatives que, seguint l’esperit de l’obra fabriana,
hom havia adaptat a les peculiaritats de territoris altres que el Principat i
grans varietats dialectals altres que el català central en què, en bona mesura,
es basava aquella obra. Adaptacions elaborades sigui mitjançant descripcions
gramaticals, sigui per la pràctica dels escriptors, traductors, redactors del
subàmbit lingüístic. Aquesta integració, que és una opció ben meditada, ens
mena a una proposta normativa que hom pot qualificar d’unitària en la
diversitat. Aquesta opció no és en cap cas contradictòria, no és en cap cas
regressiva ni és en cap cas una iniciativa isolada en el concert de la
institucionalització de les llengües, i és de bon tros preferible a la perversió
que representaria qualsevol conat de promoure una pluralitat de normes
aïllades o juxtaposades. Aquesta integració, ben entès, no és pas una invitació
a l’aliatge indiscriminat de formes lingüístiques, sinó el reconeixement en peu
d’igualtat de modalitats lingüístiques coherents emanades d’un tronc comú.
Aquest reconeixement, d’altra banda, no és obstacle per a la proposta d’un
model convergent que cada part de la comunitat lingüística i cadascú dins
aquestes parts sabrà gestionar adequadament i al ritme que els serà de més
bon menar.

ESBORRANY PROVISIONAL