Eriçó de mar: estudi antropològic, geolingüístic i etimològic

649 Pages·2016·16.42 MB·Spanish

by  Corcoll A.

Departament de Filologia Catalana
Eriçó de mar:
estudi antropològic, geolingüístic
i etimològic
Tesi Doctoral
dirigida pel Dr. Joan Veny i Clar
Tutora: Dra. Lídia Pons i Griera
Programa de doctorat: Variació en el llenguatge
bienni: 1994-1996
Antoni Corcoll i Llobet
Barcelona, 2012
Eriçó de mar:
estudi antropològic, geolingüístic
i etimològic
Antoni Corcoll i Llobet

A la Bernadette i a l’Agnès
per la seva paciència i comprensió
al llarg de tants anys.
A l’Albert,
que, des del mar enllà,
ha fet que aquesta barca arribés a port.

Introducció
1. Fa ja alguns anys, mentre costejava en la barqueta d’un pescador, vaig veure, dins el
lluminós mar, un animalet de color fosc, de forma rodona aplanada, cobert de pues, immòbil, com
si estigués enganxat a la roca. Aleshores, no sé si va ser perquè em sentia torbat per la bellesa del
paisatge o vés a saber per què, no vaig aconseguir recordar-ne el nom i quan vaig recórrer al dit
per a preguntar al pescador com se’n deia d’“allò”, em va respondre bogamarí. Vaig quedar
desconcertat, mai no havia sentit aquest mot i en demanar-li si no coneixia cap altra manera de
dir-ne, em va contestar que no, que així i només així se l’anomenava a Tossa de Mar.
2. Un cop desembarcat, i potser per l’efecte de “posar els peus a terra”, vaig recordar per fi
que, fins aleshores, jo sempre havia sentit i emprat garota o eriçó per a anomenar aquest equi-
noderm. Així, per aquest fet tan fortuït, va néixer el meu interès per conèixer els diversos signifi-
cants que rep aquesta espècie marina en tot el domini lingüístic català, la qual cosa és també
l’embrió d’aquest treball, en què intentaré esmentar totes les varietats dialectals del que ja des
d’ara podem anomenar d’una manera genèrica ‘eriçó de mar’ i situar-les, cadascuna, dins la seva
àrea geogràfica, tot assenyalant-ne el grau de vitalitat i, si s’escau, les formes que conviuen en una
determinada zona. En el capítol que aplego totes aquestes dades i que anomeno “Variants
dialectals de l’eriçó de mar i la seva distribució geogràfica” també faig esment d’alguns possibles
castellanismes i de processos fonètics que afecten alguna variant en una població o àrea
geogràfica concreta.
3. Tot just iniciar aquesta tasca investigadora, que pertany a la disciplina lingüística de la
dialectologia, però també a la de la ictionímia, que té com a objecte la indagació i l’anàlisi
- 2 -
sistemàtica i coherent dels noms dels peixos i altres éssers que viuen dins el mitjà aquàtic
(Barriuso 1986, 15), vaig adonar-me de l’estreta relació que hi ha entre la ictionímia i la
ictiologia i que, en conseqüència, era necessari adquirir unes certes nocions d’aquesta parcel(cid:2)la
de la biologia si volia conèixer més a fons aquests animals marins, que pertanyen a la família dels
equinoïdeus: aspecte extern, grandària, coloració, hàbitat, etc. D’aquesta manera em va ser
possible, entre altres coses, de diferenciar les distintes espècies que viuen a les nostres costes. Per
aquest motiu, he cregut adient d’incloure un capítol introductori que fa referència a aquestes
espècies i a les seves característiques més rellevants.
4. El contacte directe amb la gent de mar i, en altres ocasions, la lectura d’alguns llibres i
articles m’han fet conèixer alguns aspectes que tenen una relació més o menys directa amb aquest
animal marí, com ara els diferents instruments que els pescadors fan o feien servir per a capturar-
lo i aquells amb què la garota és utilitzada com a esquer. Aquesta informació també l’he
recollida en aquest treball, ja que pot ser força interessant tant pel seu valor dialectal com
antropològic, sobretot si tenim en compte que molts d’aquests estris, en general molt
rudimentaris o artesanals, van desapareixent. Ultra indicar-ne la distribució geogràfica i els
geosinònims registrats, també faig referència, en la major part dels casos, a factors històrics, a
les primeres manifestacions documentals i a l’origen etimològic d’aquests termes que fins ara
han sortit a la llum.
5. Aquesta relació amb els pescadors també m’ha permès de conèixer la distinció que fan
entre la femella i el mascle de l’eriçó de mar, la femella que, segons ells, és bona per a menjar
i el mascle que no ho és, perquè no té res. Aquesta diferenciació va molt lligada, com és obvi,
al seu consum. Allà on els eriçons de mar són preuats, la gent de mar sap perfectament quan i
quins es poden menjar, com també quina és la millor manera de consumir-los. Crec que, des
d’aquesta perspectiva, pot ser profitós de fer-ne un estudi històric, com també d’esmentar els
noms catalans de la part comestible d’aquest animal i, sempre que sigui possible, la història
d’aquests mots.
- 3 -
6. Tots aquests aspectes que podríem anomenar complementaris, si atenem l’objectiu
d’aquest estudi, els he inclòs, cadascun en el seu capítol corresponent, perquè, com deia abans,
considero que tenen un interès dialectològic i antropològic.
7. Aquests van ser, en essència, els apartats que van constituir la tesina que vaig defensar
el mes de juny de l’any 1995. Posteriorment vaig publicar diversos articles sobre aquesta matèria,
en un dels quals ja avançava l’origen del mot bogamarí (1997) i en alguns altres esmentava molts
significants que no havien estat documentats fins llavors.
8. Tanmateix, en aquesta tesi doctoral, els capítols que constituïen la tesina han estat poc
o molt ampliats i, si escau, esmenats, gràcies sobretot a les dades que vaig obtenir posteriorment
en les nombroses enquestes efectuades a molts ports del nostre domini lingüístic.
9. Com a novetats, dins d’aquesta secció del meu treball, afegeixo un capítol dedicat a
l’eriçó de mar com a remei, atès que sols cal llegir els clàssics grecs i llatins per a adonar-nos que
el nostre animal marí no tan sols era valorat gastronòmicament, sinó també per les seves
propietats curatives. Però és que, a més a més, durant els segles XIX i XX, i en l’àmbit de la
medicina, aquest equinoderm ha tingut un paper important en la tecnologia més avançada de la
genètica embrionària, atesa la seva peculiaritat de fecundar externament.
10. Una de les dificultats que he tingut en la elaboració d’aquesta tesi ha estat haver fet les
primeres enquestes amb el mètode directe i haver-lo aplicat a gent sovint allunyada del món del
mar, cosa que va provocar o podia provocar respostes inexactes i que, en tot cas, sols feien
referència al nom genèric d’aquest animal marí. Aquestes mancances, però, es van resoldre quan
vaig començar a utilitzar el mètode indirecte, amb un qüestionari i fotografies de les diverses
espècies de l’eriçó de mar que viuen a les nostres mars, i a enquestar essencialment pescadors
i mariners.
- 4 -
11. En la segona part d’aquest treball, tracto de les motivacions (metàfores, metonímies, etc.)
i de l’etimologia dels diversos significants de l’eriçó de mar. Així, esmento totes les hipòtesis
que fins ara s’han formulat i, en alguns casos, la meva proposta. També faig al(cid:2)lusió a la història
de cadascun d’aquests mots i als primers testimoniatges documentals. Pel que fa a l’estudi
històric i etimològic d’algunes paraules que probablement són molt antigues en català, com ara
garota i bogamarí, cal dir que he tingut força dificultats a fonamentar-ne l’origen, especialment
perquè no apareixen en documents medievals, cosa fins a cert punt lògica si tenim present la no-
comercialització fins fa ben poc d’aquest animal marí.
12. Amb tot, la nul(cid:2)la comercialització de l’eriçó de mar a les nostres costes, si deixem de
banda aquests últims anys, ha tingut un vessant positiu des del punt de vista de la llengua: la
riquesa onomasiològica que ha arribat fins als nostres dies d’aquest equinoderm. Com indica Berr
(1986, I: § 5.1), quan un peix és molt abundant i econòmicament important, un sol nom s’imposa
pertot per a designar-lo. Així mateix, Berr (ibid., n. 29, 45) cita la frase següent de Vojmir Vinja:
“La diversitat de noms per a una espècie [de peix] està en relació inversa amb el seu valor
econòmic.”1 Des d’un altre enfocament, però amb el mateix resultat, A. Santamarina (ap. Ríos
Panisse 1977, 10) afirma que l’escàs rendiment econòmic dels invertebrats impedeix que es
generalitzin els seus noms.
13. En la part final d’aquesta tesi, hi ha un capítol anomenat “Cultura popular de l’eriçó de
mar”, però que ben bé es podria denominar “Calaix de sastre”, perquè hi ha reflectits tots els
àmbits com les creences, les llegendes, les tradicions populars, les curiositats, les expressions
lingüístiques i els recursos estilístics en què el nostre animal marí és protagonista i que no havien
estat tractats en els capítols precedents.
14. D’altra banda, cal assenyalar que aquesta tesi inicialment no va ser projectada com a tal,
sinó com un simple treball de curs, concretament de dialectologia catalana, i que, de mica en
1. “La diversité de noms pour une espèce (de Poisson) est en rapport inverse avec sa valeur
économique.” “Analyse du contenu des Ichthyonymes: les noms de «Labras lupus» et de «Chrysophrys aurata»”, dins
Studia Romanica et Anglica Zagrabiensia, Zagreb, 1968, 5.
- 5 -
mica, es va anar engrandint. Fins al cap d’uns anys, no es va decidir que pogués esdevenir primer
una tesina i més tard una tesi doctoral, sempre, això sí, amb el guiatge del Dr. Joan Veny.
Aquests fets són importants d’esmentar perquè l’enfocament i la metodologia d’aquest estudi
s’han anat modificant al llarg del temps, i adequant-los als objectius que, en cada situació, ens
havíem marcat.
Grafies
15. Respecte a la grafia d’alguns mots que no es troben en cap diccionari normatiu, he adoptat
aquella forma que considero que s’ajusta més a la seva procedència etimològica o motivacional.
Així mateix, indico totes les variants gràfiques que he anotat d’un mateix terme i les seves fonts.
Transcripció fonètica
16. La notació fonètica que utilitzo correspon a l’alfabet fonètic internacional, conegut per
la sigla AFI, encara que no la segueixo estrictament. A fi de distingir més bé certs sons, he
adoptat, en alguns casos, la nomenclatura de l’alfabet fonètic hispànic adaptat al català per
Antoni M. Badia i Margarit (1984, XXVII-XXIX) i la de l’ALDC. Es tracta concretament de les
semivocals [(cid:2)i] [u(cid:2)], les vocals ‘i’ ‘u’ quan s’articulen com a consonants [y] [w(cid:3)], la ‘a’ velar [a(cid:3)],
la ‘a’ tònica palatalitzada mallorquina [a(cid:4)]; per a la realització d’una ‘e’ relaxada em serveixo de
[e] i en el cas de la ‘o’ mitjana rossellonesa utilitzo [o(cid:5)]. Quant a les consonats, la vibrant la
transcric [(cid:2)r] i la bategant, [r]. Els fonemes velars /k/ i /g/, quan es realitzen com a palatals, els
represento [k(cid:6)] i [g(cid:6)], respectivament.
17. Pel que fa a l’accent en les transcripcions fonètiques, poso un accent agut sobre la vocal
tònica i, quan cal, indico el secundari amb un accent obert sobre la vocal afectada.
Citacions
18. Quant a la nombroses citacions que apareixen en aquesta tesi, cal remarcar que n’hi ha
un bon nombre que provenen del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, obra